Comencem a pensar en el tema

Avui, que ha estat un dia plujós les dues hores de teatre les podríem definir breument com a “pluja d’idees”.
Hem conegut l’Héctor i ell ens ha conegut a nosaltres. A més d’explicar-li qui érem li hem explicat el què hem estat treballant fins ara mitjançant les idees principals.

El què hem estat a prenent ara ha estat centrat en els PERSONATGES i la seva construcció. Per la creació d’aquests hem considerat bàsic prendre decisions abans de representar-lo, de manera que quan el representem no haguem de pensar, només actuar. Aquestes decisions tan importants són sobre l’emoció des de la qual actuarem, el ritme, el motor i el pes que tindrà el personatge. Aquests quatre aspectes estan cohesionats amb l’energia del personatge, que augmentarà i disminuirà segons les decisions.
El fet de construir un monstre per posteriorment poder crear el personatge, és bàsic per allunyar el personatge de tu, per sortir de nosaltres i dels nostres límits. Per transformar un personatge a monstre augmentem l’energia; per passar de monstre a persona la disminuïm.

                                                                    
Persona     –     Energia    +     Monstre



A continuació, hem fet una pluja d’idees sobre quin TEMA podria tenir la nostra obra. Recordem que l’eina clau per poder trobar temes interessants per tractar-los de forma crítica és el diari.
Com a temes principals han sortit:
-          L’educació
-          La sobrepoblació
-          La manipulació de la informació
Si ens hi fixem, tots tres temes poden tenir un estret lligam.
Hem buscat possibles solucions per la sobrepoblació:
·         La primera idea ha estat agafar un grup de persones i canviar-los de país. Al adonar-nos que això no soluciona la sobrepoblació, s’ha proposat seleccionar famílies i enviar-les a altres planetes.
·         Una altre opció seria imposar un nombre màxim de fills i anar reduint el llindar. Hi hauria un tribunal que decidiria quines persones poden procrear segons uns ítems. Segons el resultat d’aquestes proves, hi haurà persones que hauran de ser esterilitzades. Seria una manera doncs, de pautar la reproducció a nivell mundial.
·         Ara bé, també es podrien induir suïcidis massius a través dels mitjans de comunicació (estil secta). O una alternativa seria crear una campanya I+D per colonitzar l’espai.
·         També hem cregut oportú crear virus perquè mori gent, contaminar l’aigua de l’aixeta, o encara més; matar gent. Provocar catàstrofes naturals i expandir el problema a través de campanyes perquè la gent es conscienciï que qualsevol dia pot morir.
Recollint totes aquestes idees ens adonem que la solució és difícil, i que el millor és traspassar la línia del deliri. A partir d’aquí ens hem adonat que la idea de realitzar campanyes ha estat bastant encertada i que una bona idea seria que aquesta campanya aconseguís que la persona tingués acceptat que als (trenta) morirà i a més, que pogués triar com morir.
Pluja d’idees sobre en què podria consistir la campanya, ja que la dada és que “al 2050 1000.000.000 persones han de desaparèixer perquè el món pugui sobreviure”. Com acceptar-ho?:

-          Des del naixement a través de l’educació (- com et voldràs morir de gran? / excursions al tanatori / Organitzar des de joves l’enterrament / No ensenyar que existeixen perills.
-          Des de la religió.
-          Celebrar l’aniversari 30 per acabar morint.
-          Sentir-se inservible després de treballar.
-          Matar com a acte de generositat, creant un bucle (jo vull matar-te, tu a mi, ell a l’altre...).
-          Per tant doncs, viure enganyat. Quan hi ha una creença profunda, el fet es torna més probable.
Aquestes són les propostes que van sorgir per primerament eliminar l’accedent i a continuació filtres per evitar el creixement.

Però tot això no pot succeir sense un ESPAI. Idees?
§  -Mirant la televisió en família.
§  -Mosaic: eines que s’utilitzen per escurçar la vida.
§  -Ritual.
§  -Missa.
§  -Tanatori: sala neutre, impersonal. El participant explora una mitologia. Espai fantàstic però relacionat a fets propers.
§  -Ser un llibre.
§  -Joc de realitat virtual.
§  -Centre d’interpretació. Pautes de com s’han de portar els éssers humans.

// Mecanisme discursiu: Quan tenim una part clara, es pot abordar des de les altres //
// Veiem que és complex prendre totes aquestes decisions perquè és el què hi ha darrere l’obra i la creació //

No podem oblidar el PÚBLIC, perquè... com el tractarem?
a)      L’haurem de convèncer.
b)      Seran els feligresos.
c)       Un públic lector.


Observar el teu propi monstre

Al iniciar la sessió tornarem a posar en pràctica l'activitat de crear un personatge a partir d'observar el comportament de la gent que veiem en el nostre dia a dia. Per poder dur a terme una improvisació es necessari, no només establir les bases del personatge (motor, energía, pes, emoció, etc.) sino també tenir un objectiu, es a dir, saber a qui va dirigida l'acció (encara que s'estigui sol). És molt important actuar de manera que l'espectador tingui temps d'imaginar-se qué está passant, com es l'escena, on es pot estar produint... quan més  es deixi a la imaginació en quant a l'escena es refereixi, més satisfactori és per a ell.


La segona part consistí en recuperar els monstres que vam crear en sessions anteriors, fer-lo morure pels tres estats i presentar-lo a la resta de companys, nomenant-lo, definint on es troben els seus órgans sexuals i els seus órgans sensoris. Tot això ens havia de portar a la creació d'un personatge a partir del nostre monstre.

Font
Abans de començar a crear el nostre personatge, vam escollir en quina de les tres emocions bàsiques (desig, ràbia i por) se sentía més cómode el nostre monstre i fer-lo moure pels tres estats (repòs, moviment i alerta) per veure les seves reaccions. Un cop establerta aquesta base, començarem a posar-lo en moviment en grups de tres persones i, sense perdre la sonoritat pròpia, l'anavem humanitzant lentament fins a obtindre un personatge amb les característiques del monstre. Com a punts destacables, és molt important fer-ho de manera coherent amb l'emoció básica escollida i sense allunyar-lo de la postura inicial.

Després de la humanització, vam haver de trobar una rialla que caracteritzés el nostre personatge, per això haviem de partir un altre cop del monstre emetent el seu so i, a mesura que passavem del monstre al personatge, anar convertint el so en rialla.



Finalment, vam posar en pràctica el nostre personatge amb la resta de companys en una situació dramàtica i, a mesura que l'escena s'apropava al clímax, retornar el personatge al monstre.
Recordant el monstre… 

Partint de les funcions de repòs, desplaçament i alerta interaccionàvem amb els altres monstres des de la passió del desig.

Vam començar amb un exercici per desenvolupar la passió del desig i com el monstre reaccionava a un objecte inanimat. És a dir, l’objectiu era arribar al “clímax” a través d’un objecte tal com una cadira. Consistia en reflectir als espectadors el desig que sentia el monstre envers aquest objecte. En cada exploració havia d’augmentar el ritme, el volum, el so i el tempo en els moviments que feia el monstre, és a dir augmentar l'exitació. I així de mica en mica s’aconseguia el moment “clímax”, un estat físic que portava a un desenllaç certament brusc, el que n’hem anomenat “expulsió del flux” per la qual cosa, en aquest punt, tant el ritme, el tempo i el so canviava portant el monstre a l’estat inicial, de repòs.

El següent exercici consistia en mantenir i conseqüentment augmentar la passió del desig però aquesta vegada la interacció era amb una altre monstre. El que hem vist que canviava en aquest cas era la reacció, tant física com del so del monstre, envers a les accions de l’altre, havíem de rebre i donar; acció-reacció. A través del contacte físic dels dos monstres, les reaccions cada cop havien d’augmentar en els aspectes que estem treballant cada dia (energia, tempo,...) i d’aquesta manera, conjuntament s’arribava a l’estat del “clímax”. No hi pot haver aquest moment màxim si en la interacció no hi ha una reacció per part dels monstres, en aquest cas.


Per finalitzar, el monstre havia de convertir-se en persona i mostrar-se atret per una altra, aconseguint que a mesura d’augmentar els diferents aspectes que ja hem anat comentant, arribar a un estat màxim i portant de manera natural, la persona una altra cop a l’estat de monstre, a l’estat primitiu. Això passa quan l’estat de desig o exitació és màxim i de manera natural surten els instints més primaris.


Coordinació en escena

Com ja vam tractar en l'última classe, una escena falla quan falta una pressa de decisions per part de l'actor. Decisions que s'han de prendre a tots els nivells: físiques (energia, motor, tempo, pes), passió (desig, por, ràbia), diana i sobretot no pensar. 



A més, una escena cobra vida quan la replica d'un es capaç d'afectar a l'altre. Podríem dir que el secret d'una bona escena es saber escolta: afectar i deixar-te afectar. 



Per posar-nos en situació se'ns va proposar un exercici on cadascú de nosaltres érem un instrument i interpretàvem "El Bolero" de Ravel, amb vídeo aquí baix. Desprès, el nostres instruments va començar a dir una frase per tal que poguéssim veure com eren en les tres energies (repòs, moviment i alerta) dirigits per una passió. 


COMENÇAR A CONSTRUIR UN PERSONATGE


Per començar a construir un personatge, cal tenir clars els següents paràmetres:

  • ENERGIA. El volum d'energia que s'utilitza, segons sigui alt o baix, determina: l'edat del personatge (infant, adult, avi...), si es tracta d'un hiperactiu, d'un apàtic, etc. 
  • MOTOR. És des d'on es mou el personatge (el cap, personatge més aviat “mental”; pit, personatge impetuós; pelvis, personatge prepotent; etc.)
  • TEMPO. Pot ser ràpid o lent.
  • PES. És el vector que ens estira amunt (personatge lleuger) o avall (personatge pesat).

És molt important definir exactament on es situa cada paràmetre i per fer-ho cal que observem de forma concreta. Tots ells es relacionen entre si. Per exemple, quan el motor del personatge està situat a zones superiors del cos acostuma a tenir també una energia alta.

El ritme engloba els quatre paràmetres esmentats, és la relació entre la intensitat de l'energia i el temps. Creem el ritme contraposant intensitats (ex: ràpid-lent-ràpid) per tal de crear diferents estats d'atenció (ex: moment potent-distensió-final poderós). Els canvis (en el temps, el tempo...) han de ser fluids, són el què crea interès.



En la creació de personatges, sobretot hem de prendre decisions molt clares:

A on/qui ens adrecem? (ex: a un client, a un amic, al públic, etc.)

Què volem aconseguir? Transformar al públic utilitzant tots els recursos físics per tal d'aconseguir un efecte. (ex: explicar un acudit, fer riure.)

Quan ho volem aconseguir? (moment en què s'ha de produir l'efecte, l'actor ha de saber quan vol impactar)



A més, s'han de crear una expectatives a mesura que s'avança per a què l'escena pugui créixer i per donar recorregut al personatge. L'actor ha d'anar unflant el globus però també ha de poder fer-li el nus al final perquè l'aire no s'escapi, és a dir, la interpretació ha d'acabar amb una situació.

PARLEM DE TEATRE


Durant la classe d'avui, han anat sorgint diverses idees sobre la interpretació, la creació de personatges, etc. Vegem-ne algunes:

El teatre és una de les arts escèniques que requereix de molts pocs elements per poder-se realitzar.
És l'actor o l'actriu el que ha de tenir les eines suficients per transmetre el què vol dir. Per fer-ho, no és necessari mostrar literalment tot el què es vol donar a entendre, sinó que la imaginació de l'espectador, n'és una peça clau. Per aquest motiu, les diferents persones que conformen un mateix públic poden tenir concepcions lleugerament diferents del què ha succeït en una escena. Aquesta és “la màgia” que diferencia el teatre del cinema. 



No obstant, el públic ha de comprendre el que està passant. Com? A través del que anomenem “convenció”, és a dir, el contracte que els actors estableixen amb el públic. Consisteix en la utilització de signes que imprescindiblement s'han d'entendre. Aquesta responsabilitat acostuma a ser del director.

També és important aconseguir un personatge interessant. Una manera de construir aquest personatge és partir d'un estereotip. Però, no ens podem quedar només amb els trets bàsics i superficials d'aquest, sinó que hem d'aprofundir. Per exemple, una opció seria buscar accions o comportaments oposats als que s'espera del personatge.

Per últim, vam parlar de la interpretació. A l'hora de fer una obra de teatre, tenim l'opció d'escollir un text o bé crear-la des de zero. Si ens decantem per la primera, hem de tenir en compte que el text, és el mateix que la partitura per un músic: la peça no és música fins que s'interpreta. És l'artista qui dóna sentit i vida al paper. Així doncs, la interpretació d'un mateix text/peça musical serà diferent segons qui la interpreti.

En canvi, si triem l'opció de crear una obra, el primer pas per poder construir serà observar. Igual que els darrers anys, el taller de teatre de la Universitat de Lleida, parteix d'aquesta idea. És per això, que durant aquesta setmana tenim la tasca d'observar a tres persones “del carrer” que tinguin diferent energia, tempo, motor i pes.

INICI DEL TALLER 2013-2014


Benvinguts, altra vegada, a aquest espai de teatre on tots els alumnes que participem al taller de teatre de la Universitat de Lleida construïm un blog a partir del que anem fent i aprenent a cada sessió. Paral·lelament a l'inici de les classes, el taller també engega motors amb una bona colla de joves amb moltes ganes de fer teatre!

Us deixem una imatge de l'obra que vam representar el curs passat a Pamplona, durant l'itercanvi amb els estudiants de teatre de la Universitat Publica de Navarra: "INFORME DUKAKIS".